“¿Y quién te ha dicho a ti las copas de vino que yo tengo o no tengo que beber?“
Amb aquesta sentència responia José María Aznar a una campanya de la DGT dirigida a conscienciar dels perills de conduir havent begut alguna copa de més. El vídeo il·lustra força bé que darrera de la concepció de llibertat que defensen algunes persones només hi ha individualisme, egoisme i fatxenderia a parts iguals. El “mientras no ponga en riesgo a nadie ni haga daño a los demás” que a mode de disclaimer fa l’expresident espanyol respon al típic límit de la llibertat negativa de la teoria liberal clàssica. En aquest cas, però, sembla difícil de defensar que si condueixes borratxo no estàs posant en risc als altres. Irònicament, el propi vídeo és una mostra de que, quan has begut, és millor abstenir-se de fer segons quines coses. La reacció del líder conservador davant el que considerava una intromissió en la seva llibertat (la de conduir begut) és comparable a la resposta de qui avui considera que és un atac a la seva llibertat el fet que s’insisteixi als individus per tal que paguin els seus impostos o que segueixin les recomanacions sanitàries per lluitar contra la pandèmia, ja sigui posar-se una mascareta, ja sigui inocular-se una vacuna contra un virus que ja ha matat milions de persones.
En qualsevol cas, està clar que determinades mesures posen sobre la taula l’eterna tensió entre drets individuals i drets col·lectius. Hi ha qui, com l’Aznar, argumenta que els seus drets com a individu sempre estan per sobre dels de la comunitat. Uns altres pensem que cal trobar un equilibri que permeti una convivència més o menys civilitzada. Segurament, molts estarem d’acord en el fet que resoldre aquesta tensió travessant certs límits amb propostes com la d’una hipotètica obligatorietat de la vacunació per a tota la població presenta certs problemes ètics, tot i que és una possibilitat a tenir en compte en funció de les circumstàncies. La vida privada de cadascú és un àmbit que cal protegir en les democràcies modernes. Les persones han de ser lliures de decidir, fins i tot, si volen morir d’una forma dolorosa i innecessàriament prematura. Però tampoc ens podem oblidar dels límits morals que travessa qui, en una situació de pandèmia, decideix tancar els ulls davant de les evidències científiques i lliurar-se als alternative facts que el seu grup conspiranoic de confiança li fa arribar per Telegram. Desoint les recomanacions “oficials”, obliguen a aquells que sí que les segueixen a assumir un risc evitable que ells no han triat. I això sobrepassa el llindar de la pròpia llibertat. O potser és més respectable la llibertat individual d’uns que la dels altres? No sembla lògic demanar reciprocitat a qui exigeix que es respecti la seva voluntat?
Qui hagi decidit seguir les recomanacions també ha tenir llibertat, per exemple, per anar al cinema, a un concert o per pujar a un avió i no haver de seure, sense saber-ho, al costat d’algú que no s’ha volgut vacunar. O, encara més important, ha de ser lliure d’anar a un centre del sistema sociosanitari amb la tranquil·litat de saber que qui l’està atenent segueix, com ell, les recomanacions del propi sistema. Així doncs, tal vegada ha arribat l’hora, ara sí, de plantejar-nos mesures que parteixin del respecte a la llibertat de cadascú i que, alhora, avancin en la direcció de garantir que tots assumim la responsabilitat de no trepitjar la llibertat dels altres, sobre tot quan això ja és a l’abast de tothom. És el moment de fórmules que, a més d’això, incentivin un comportament racional pel que fa a la salut. Una d’aquestes fórmules podria passar, per exemple, per garantir d’alguna manera que els assistents a determinats esdeveniments i activitats d’oci o els treballadors de sectors “sensibles” poden certificar cert compromís amb unes recomanacions sanitàries que, per altra banda, poden continuar sent voluntàries.
I és que resulta difícil de justificar moralment una negativa a cooperar adduint un risc que, tot i existir, és molt inferior als beneficis i que, a més, està quantitativament per sota dels riscos d’activitats que tots realitzem diàriament i que assumim sense cap mena de problema. Hem de pensar que, contra les proclames dels que es dediquen al negoci del negacionisme –professionalment o com a mers clients–, les vacunes anti-covid són, a hores d’ara, les més provades de la història, amb més de sis mil milions de dosis administrades en menys d’un any. Fins i tot, quan assenyalen la incertesa sobre la possibilitat d’uns hipotètics efectes a llarg termini de les vacunes, ho fan ometent la certesa d’uns altres efectes a llarg termini que poc a poc comencem a conèixer, els de l’anomenat covid persistent. Tenim ja un munt d’evidències que demostren que la vacunació redueix dràsticament les probabilitats de morir per covid i de patir formes greus de la malaltia, així com les de transmetre el coronavirus. I tot amb un balanç riscos/beneficis manifestament favorable, en el que els beneficis compensen àmpliament la baixa probabilitat d’uns efectes adversos que, per altra banda, hem de tenir presents en qualsevol acció mèdica activa. Qui es nega a ajudar a tallar la cadena de transmissió del SARS-CoV-2 amb l’excusa de la por als riscos està faltant, doncs, al deure moral d’ajudar els altres quan això no suposa una especial dificultat. Encara més si treballa en un sector com la sanitat.
Hi ha, per tant, pocs dubtes raonables que algunes actituds, com la de no vacunar-se sense tenir una contraindicació concreta, no només són perjudicials per a qui les practica sinó que afecten a tothom. Vaja, una mica com la de qui decideix conduir borratxo. Ni la teoria liberal més individualista ni l’utilitarisme més bàsic ofereixen arguments vàlids per defensar racionalment una suposada legitimitat moral. Suposo que és per això que alguns països, preocupats per una major implantació de la indústria negacionista, ja estan començant a prendre decisions en aquest sentit. Fins i tot el President dels EUA, el paradís de la llibertat individual, ha anunciat que els treballadors públics que es neguin a vacunar-se seran sancionats. Emparar-se en la llibertat individual per eludir una responsabilitat social és, sens dubte, una decisió egoista. Som egoistes quan actuem pensant només en el nostre propi benefici sense importar-nos si perjudiquem els altres. I no deixem de ser-ho encara que el nostre comportament sigui irracional i absurd i en realitat no obtinguem cap benefici personal. Més absurd encara quan el que obtenim és un perjudici, com passa en el cas de les vacunes (comptant riscos i beneficis, no vacunar-se comporta assumir una probabilitat vàries vegades més alta de tenir un problema greu de salut o la mort).
Però, en realitat, és cert que, com diria un aznarista, som lliures de beure totes les copes que ens doni la gana i de posar-nos després al volant d’un cotxe. Igual que som lliures de negar-nos a seguir les recomanacions “oficials” contra la covid i, tot i així, participar de la vida social de la mateixa manera que ho fan aquells que sí que han decidit protegir-se i contribuir a la protecció de tots. Com dèiem, cal respectar l’àmbit de la vida privada. Però això no canvia els fets que conduir begut o no fer cas a les advertències sanitàries en una pandèmia son conductes que augmenten les probabilitats de prendre mal i de fer mal a algú altre. I això ja no és només vida privada. Som lliures de fer el que vulguem, però haurem d’afegir la supèrbia i el cinisme al nostre balanç moral si ens pensem que allò que volem fer serà sempre adequat i, a més, moralment defensable. Pel que sembla, hi ha qui es pensa que ser lliure implica que les seves decisions han de ser necessàriament acceptades per tothom i considerades moralment legítimes. S’equivoquen. Les nostres eleccions, per molt lliures que siguin, poden ser errònies tant a nivell estratègic-instrumental com a nivell ètic. I en el context en què estem, no vacunar-se és clarament una estratègia inadequada, instrumentalment i moral, per aconseguir el que volem, en el benentès, és clar, que volem salut i vida (i no malaltia i mort) per a nosaltres i per als demés. Ens agradi o no, la realitat és com és i no depèn dels nostres desitjos, per molta informació-que-no-volen-que-se-sàpiga que veiem en un vídeo de Youtube.
Som lliures per decidir els nostres fins, però no per triar qualsevol mitjà per tal d’assolir-los. Les relacions entre mitjans i fins estan restringides per la realitat. Els professionals dels diferents camps del coneixement treballen per descobrir quins són els mitjans més adequats per a cada fi, per trobar-ne de nous i per posar-los al nostre abast. Però, per molt que ho desitgem, no podem fer que determinats mitjans siguin escaients per als fins que hem triat. Tampoc podem fer que les nostres decisions siguin moralment vàlides quan no ho són. Aquestes són coses que, senzillament, no depenen de nosaltres. Som lliures per triar si ho fem bé o si ho fem malament. Però no estem per sobre del bé i del mal. Si optem per fer-ho malament, aleshores no podem fer veure que ho estem fent bé. La llibertat comporta la responsabilitat d’assumir les conseqüències de les nostres decisions i no carregar-les als altres. Especialment quan, malgrat tenir al nostre abast els mitjans per fer-ho bé, triem –lliurement– fer-ho malament.
Ètica i tecnociència 