Com tot allò amb l’etiqueta de “disruptiu”, ChatGPT sembla haver posat el món tecnològic potes enlaire. Tant el desenvolupament d’OpenAI com tots aquells que no compten amb el múscul financer de l’Elon Musk i el Bill Gates junts a l’hora de fer màrqueting prometen canviar les regles del joc i fer que el món ja no sigui el que era. Ja us aviso, però, que aquest no serà l’enèsim article enumerant possibles aplicacions pràctiques de les intel·ligències artificials (IA). La xarxa ja està plena de llistes i tutorials amb els possibles usos dels bots i explicacions de la gran capacitat de la IA per sorprendre’ns responent a tot allò que se’ns acudeixi demanar-los. Val la pena, però, que ens aturem en això darrer, perquè, ara per ara, tot el que pot fer una màquina és respondre (això sí, cada cop millor) a allò que se’ns acudeixi demanar-li.

Pel que sembla, doncs, no hauríem de patir per si a una IA se li acudeix anihilar la humanitat. Senzillament, perquè a una IA no se li acudirà ni això ni cap altra cosa. Una IA és una eina, una màquina, un algoritme, un conjunt d’instruccions codificades que esperen un input per lliurar un output. Un mer programa d’ordinador que actua fent exactament allò que se li hagi indicat fer. A una màquina no li venen sobtadament idees al pensament (per començar, perquè no pensa). Tampoc té allò que anomenem sentit comú. Una màquina no pren decisions. No té criteri per prendre-les, a no ser que algú li’n doni un. Però aleshores és aquest algú, no l’algoritme, qui pren en realitat les decisions. Deixem d’eludir responsabilitats.

En tot cas, si la IA ens ajuda a acabar amb el món tal com el coneixem, no serà perquè se li hagi acudit a ella fer-ho per pròpia iniciativa. Una màquina fa allò que se li encarrega i només allò que se li encarrega. Inclús quan és imprevisible, ho és perquè en el seu codi li hem ordenat ser-ho. La qüestió està, justament, en allò que decidim encarregar-li. I també en com li encarreguem. No sempre ens parem a pensar en les possibles repercussions col·laterals dels nostres encàrrecs. O en les implicacions de ser cada cop més dependents d’uns éssers que executen ordres de manera cada cop més implacable i eficient. Peti qui peti. Fins a les darreres conseqüències. En un món en el qual el curs dels esdeveniments és cada dia més incert i imprevisible. Sumem-li el creixement accelerat de la potència -també la destructiva- de les nostres creacions tecnològiques i tenim un bon còctel. Realment, les màquines, ens alliberen o ens esclavitzen? Ens porten cap a la salvació o cap a l’extinció? O potser difuminen aquestes distincions?

Però va, no ens posem escatològics ni transcendents. Sempre podem ser més propositius, per si de cas no arribés l’apocalipsi. Es diu, en to d’advertència i de queixa, que els  algoritmes tenen biaixos. Com si esperéssim de la tecnologia una neutralitat axiològica que mai ha tingut. Com si ens creguéssim capaços de parir alguna cosa sense deixar-li la nostra empremta. Doncs bé, deixem de queixar-nos. No som déus infinitament justos. Som imperfectes i transmetem inevitablement la nostra imperfecció a les nostres obres. L’artefacte està impregnat del seu creador. És un mirall en el qual aquest es pot reconèixer i trobar reflectides taques, arrugues, cicatrius, defectes i també virtuts. És clar que els algoritmes tenen biaixos: els que tenim els éssers humans, els seus creadors. Els testos s’assemblen a les olles.

Així doncs, abandonem d’una vegada la il·lusòria esperança del giny imparcial, despullat de trets, valors i inclinacions. Podem continuar fent cas als tecno-profetes i celebrar amb entusiasme (i cada cop més sovint) l’arribada d’un nou messies tecnològic que ens deslliurarà, no només de totes les tasques feixugues, sinó també de la resta de mals, inclosa la injustícia. També podem renegar de cada nou instrument com si fos obra del dimoni i renunciar al benestar assolit per tornar a un passat ingènuament idealitzat. O podem, en canvi, asserenar-nos i parar atenció a la imatge que ens retorna la nostra obra i que és un reflex del que som. I utilitzar la nostra intel·ligència (l’autèntica) per anar traient conclusions. Si hi ha trets que no ens agraden, faríem bé d’adonar-nos que estan a la nostra cara i no al mirall. Deixem de polir compulsivament el vidre, que algunes taques són ben nostres.

Si els algoritmes mostren (entre altres coses) racisme, masclisme o aporofòbia, és perquè nosaltres som racistes, masclistes i aporòfobs (entre altres coses). Segurament ja ho sabíem, però la IA ens pot ajudar a reconèixer millor fins a quin punt i de quines formes ho som. Així podem pensar maneres de polir allò que considerem defectes. Mai podrem evitar que la tecnologia tingui biaixos, senzillament, perquè nosaltres tenim biaixos. I els continuarem tenint mentre continuem tenint interessos, és a dir, mentre continuem sent humans. Però podem, això sí, esforçar-nos per tal que, algun dia, els nostres biaixos siguin prou dignes com per sentir-nos-en orgullosos. O com a mínim, per no avergonyir-nos, fins i tot horroritzar-nos, quan ens els veiem al mirall. Aquest és, tal vegada, el millor ús que podríem donar a la intel·ligència artificial.