“Hasta a la más perfecta reproducción le falta algo: el aquí y el ahora de la obra de arte, su existencia siempre irrepetible en el lugar mismo en que se encuentra.”
Walter Benjamin. La obra de arte en la época de su reproductibilidad técnica (1936)
Una de les tendències a les xarxes socials –les places públiques del nostre temps– especialment durant les primeres setmanes de confinament, han estat els famosos “concerts confinats”. Artistes que, des de casa seva (o des d’allà on s’haguessin confinat), ofereixen actuacions en directe als seus fans a través d’alguna de les plataformes digitals que permeten la transmissió de contingut en mode “live”. Tot i la inevitable deficiència de la qualitat de la imatge i el so, alguns d’ells han comptat amb una “assistència” prou significativa. Quin és el secret de l’èxit d’aquest format?
Una de les possibles claus podria ser la idea de “nostàlgia de l’aura” de la que ens parla Walter Benjamin a l’assaig L’obra d’art en l’època de la seva reproductibilitat tècnica. Per Benjamin, l’aura té a veure amb l’irrepetible, amb l’aquí i l’ara de determinats objectes, com les obres d’art. Segons ell, en el moment en que la tecnologia ens permet re-produir una obra d’art, és a dir, fer-ne còpies, es provoca una “decadència de l’aura”. El fet d’interposar dispositius tècnics entre la mà creadora de l’autor i l’espectador canvia inevitablement l’experiència perceptiva de qui rep l’obra. Una fotografia no és el mateix que un quadre. Però no només pel fet que puguem fer-ne còpies a dojo, acabant així amb la condició d’irrepetible de la obra. En el moment en que interposem un ull mecànic entre la realitat i el subjecte que mira, la mirada es veu essencialment transformada. L’objectiu de la càmera allunya el subjecte de l’objecte. I ho fa més enllà de la mera distància física que els separa. La realitat no ens torna la mirada de la mateixa manera si la mirem per dibuixar-la que si ho fem per fotografiar-la. Hi ha quelcom que es perd amb la mediació tècnica. Això que es perd amb aquest allunyament té a veure amb el que alguns anomenen “autenticitat”, és a dir, amb la proximitat a l’autor. Aquest empobriment de l’experiència perceptiva que suposa el distanciament tècnic de l’aquí i l’ara irrepetible de l’obra d’art és la “decadència de l’aura” de la que ens parla Benjamin.
Tal vegada és una mena de nostàlgia de l’aura el que ens fa recuperar el gust pels elements vintage en formes d’art com la música. Si tornen els vinils i els amplificadors de vàlvules potser és perquè allò analògic és més “autèntic” que allò digital. Està menys codificat. Amb ells tenim una experiència més propera a l’aquí i l’ara de l’obra i de l’autor. Podem, inclús, sacrificar qualitat de so a canvi d’autenticitat. I, potser, la renovada devoció per la música en directe sigui també deguda, en part, a aquesta enyorança de l’aura. Amb gust paguem un preu més alt per una entrada a un concert d’una hora i mitja que per un disc amb el que podrem gaudir tantes vegades com vulguem. L’experiència de veure i sentir directament el teu artista favorit, tot i “els problemes del directe”, no es pot comparar amb la d’escoltar una reproducció d’una de les seves obres en un dispositiu digital.
Sembla evident que el mode en que rebem la música va mutar quan la tecnologia ens va permetre enregistrar i distribuir les obres dels autors i intèrprets. D’aleshores ençà, la indústria discogràfica ha evolucionat molt i (normalment) no en benefici de l’art, de l’artista o de l’espectador, que han quedat convertits respectivament en mercaderia, fabricant i consumidor. Internet i les xarxes socials són un pas més. És cert que, gràcies a les xarxes, els artistes tenen la possibilitat d’arribar a un públic molt més ampli i també que el públic té un accés més fàcil als productes musicals. Però també és cert que la dictadura dels likes premia més el talent per aconseguir followers que el musical, dos talents que no sempre van junts i no acostuma a ser la qualitat artística la que es veu més recompensada. Això obliga els artistes a dedicar més temps del que voldrien a coses que no són pas crear obres d’art si és que volen tenir un mínim de ressò. Tot són pros i contres.
Ens preguntàvem per la raó de “l’èxit” dels “concerts confinats”. I dèiem que potser cal buscar-la, en part, en una mena de nostàlgia de l’aura. Davant la impossibilitat de gaudir de l’aquí, potser agraïm experimentar, com a mínim, la proximitat de l’ara que ens proporciona un directe, en el que a més podem interactuar, malgrat les capes digitals que ens separen de l’artista. Fins i tot és possible que, paradoxalment, la baixa qualitat audiovisual d’aquestes transmissions ens apropi a l’autor, ens evoqui una mena d’“autenticitat” que necessitem, més que mai, en moments emocionalment delicats.
Els canvis en el model de distribució han convertit la música en un producte industrial per a les masses. Això no és pas nou. A més, amb l’esclat d’Internet, hem cedit a les anomenades plataformes digitals bona part del control del mercat de determinades formes artístiques. Aquests canvis en la manera com rebem l’art denoten una transformació en el nostre mode de percebre. La tesi central de Benjamin és que això té també una lectura política, perquè els modes de percepció sensible dels col·lectius humans es transformen històricament, en funció del mode d’existència. A diferents mitjans artístics corresponen diferents modes de percepció i viceversa. I segons ell, aquestes transformacions són el reflex de certes transformacions socials. El que hi ha és una adequació de la realitat a les masses i de les masses a la realitat. “La reproducció en massa afavoreix la reproducció de masses”, diu Benjamin. I ell no va arribar a veure Internet i no va assistir a cap concert confinat.
Ètica i tecnociència 